Envíiament de propostes (abstracts/resums) a: goncal.lopez-pamplo@uv.es

Data límit: 30 de setembre

Gérard Genette (Palimpsestes, Seuils, París, 1982, p. 16) va advertir del caràcter ben bé
universal de les pràctiques hipertextuals, és a dir, aquelles que prenen un referent literari (text
A) i, d’alguna manera, el transformen en el context d’una obra nova (text B). Però al mateix
temps, si aquestes pràctiques no es descriuen adequadament en un marc teòric definit, es
corre el perill de diluir-les en el conjunt dels estudis literaris, sense disposar d’eines sòlides
que donen compte del seu sentit estètic, social i històric, en cada cas.
A la proposta fundacional de Genette cal afegir altres referències que han contribuït
a consolidar la investigació en aquest àmbit –i, a més a més, des de premisses molt diverses–,
com són Michel Riffaterre, Roger Chartier, Heinrich F. Plett, Linda Hutcheon, Michèle
Hannoosh, Jean Bellemin-Noël o Werner Wolf, entre altres. Les perspectives que aporten
aquests autors i autores ens permeten endinsar-nos en algunes claus de les poètiques de la
segona meitat del segle XX i del primer quart del XXI. Si la crisi de la modernitat, ara fa més
de cent anys, va suposar un canvi en la mirada i l’expressió artística, la postmodernitat va
obrir un debat sobre les pràctiques de representació.
En aquest context, que arriba fins a l’actualitat, voldríem posar l’accent en tres tipus
d’estratègies, sempre considerant els dos pols hipertextuals (el text A i el text B): la revisió de
mites i clàssics de la literatura, la recreació o la subversió dels gèneres literaris i, finalment, la
intermedialitat o relació entre arts diverses (música, fotografia, cinema, pintura, textualitats
electròniques, etc.). Així, cada article del dossier monogràfic abordaria, com a mínim, la
relació entre dos d’aquests elements: el punt de partida (una obra clàssica o contemporània,
3
un mite, un gènere literari) i el punt d’arribada, és a dir, resultat de la transformació operada
en una altra obra (que pot ser literària o pot expressar-se en una altra disciplina artística). Al
seu torn, d’acord amb el marc teòric esmentat, prendríem en consideració estratègies diverses
que abasten des de la ironia fins a la paròdia, la continuació o el plagi.
De manera coherent amb les línies mestres del marc teòric esmentat, tindríem molt
en compte les condicions de producció, és a dir, la influència dels processos socials,
econòmics i industrials en les pràctiques artístiques (censura institucional, perspectiva de
gènere, evolucions tecnològiques, titularitat de les empreses culturals, professionalització de
l’escriptor, literatura infantil i juvenil, literatura de consum, edicions i reedicions, adaptacions
cinematogràfiques, versions teatrals o musicals, etc.). Com a objecte d’estudi, ens centrarem
en les literatures de l’Europa occidental (catalana, castellana, portuguesa, basca, francesa,
italiana, anglesa, etc.), sense negligir altres possibles marcs de referència (com ara la literatura
del Magreb o les tradicions eslaves). Val a dir, en darrer lloc, que la nostra proposta
contempla, sense exclusions, exemples provinents dels quatre grans gèneres literaris
(narrativa, poesia, teatre i assaig).