Resumen
L’article estudia els canvis en la producció agrícola de l’Horta de València, una de les més extenses
i productives de la Mediterrània en l’època. Al llarg de la segona meitat del segle xix y el primer terç
del xx, els conreus i les rotacions predominants des de temps enrere anaren deixant pas a un nou model
productiu. El canvi principal va consistir en la desaparició relativament ràpida de conreus com les
moreres i el cànem, centrals en l’agricultura tradicional de l’horta, junt al blat. Aquestes fibres tèxtils
van ser desplaçades per l’auge de la producció d’hortalisses, patates i cebes, mentre es mantenia el
conreu del blat a causa dels seus elevats rendiments. Aquest canvi responia a les transformacions de la
demanda d’aliments i al creixement demogràfic de la ciutat de València, que constituïa un mercat en
expansió. Però, a diferència d’altres àrees de regadiu proveïdores de mercats urbans, com és el cas del
Baix Llobregat i la ciutat de Barcelona, l’Horta de València va desenvolupar també línies productives
orientades a l’exportació. Cebes, patates i tomaques, sobretot, trobaren eixides importants en els mercats
nord-americà i britànic, fins arribar a xifres d’exportació molt elevades. Mentre, la major part d’hortalisses
es venien a la ciutat contigua. Al capdavall, el nou model agrari es caracteritzava per la diversificació
de productes, la complexitat de les noves rotacions i la renovació de conreus en funció de les diferents
demandes internes i externes.
